The paradox of Code of Conduct discussions

The saddest paradox is that community discussions about a Code of Conduct end up in tough dynamics that work against the main beneficiaries of a CoC: newcomers, minority groups, and other people with weaker defenses against harassment and disrespect. (part of my post at wikimedia-l)

Sharing online

Some time ago, people willing to share thoughts online would open a blog. Then the so-called social media came, and the simple act of sharing online became complex for those not married to any platform. A communication mess ensued, especially messy for those willing to publish about multiple topics in multiple languages. It’s 2016 and the mess is still there, so vigorous. Why am I opening a new blog on a Sunday evening, I’m not sure.

Alliberar Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-PapasseitRemenant més el tema de la cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes) descobreixo una interessant intersecció entre la cronologia d’autors catalanoparlants amb obres en domini públic i el procés de normativització de la llengua catalana impulsat per Pompeu Fabra. Els autors en domini públic són aquells morts fa 80 anys o més, és a dir abans del 1928. La normativització del català modern es va produir en els anys 1912-1918, i la seva implantació real es perllonga durant la dècada dels anys 20. Possiblement la nova gramàtica i ortografia va ser un element més propiciador del trencament generacional d’autors, essent assumida pels joves però no tant per aquells amb trajectòries, obres i estils consolidats en el XIX.

El resultat d’aquesta intersecció és que avui dia la major part dels textos en català disponibles en domini públic tenen una redacció més complicada de mastegar per als nostres ulls. Hi ha d’altres obstacles més enllà de la gramàtica i l’ortografia: els autors pre-fabrians estan principalment relacionats amb la burgesia i l’Església donat que aquests eren els nuclis que podien propiciar una cultura escrita catalana en el XIX. Les temàtiques són en molts casos folklòriques, costumistes, fixades en la història i la tradició. Tot plegat fa que les redaccions, els gèneres i els temes de bona part de la literatura catalana en domini públic no siguin gaire atractius des d’un punt de vista contemporani, o que requereixen un esforç de lectura addicional per a arribar a la seva substància.

La cosa canvia radicalment en només uns anys, amb els autors que moren en els temps de la segona república, la guerra civil i els anys de la postguerra i l’exili. La majoria d’aquests escriptors no només tenen assimilada la gramàtica fabriana nostra de cada cada dia, sinó que el seu context integra ja molts dels pilars mentals del segle XX que ens són familiars encara avui dia, tant en les arts com en la política. Però aquestes obres estan legalment empresonades i haurem d’esperar uns anys fins que arribin al domini públic.

He trobat una excepció (i em pregunto si n’hi haurà més): Joan Salvat-Papasseit. Va tenir la desgràcia de morir de tuberculosi el 1924,  als 30 anys. Poeta avantguardista, escriptor d’un català que ja sona a contemporani, simpatitzant amb la fresca onada d’idees llibertàries i socialistes. És un autor reconegut internacionalment i popularitzat gràcies a cantautors com Joan Manel Serrat que han posat veu i música als seus poemes.

Tota la seva obra publicada es troba ben conservada i és de fàcil obtenció en format imprès. Edicions 62, Ariel i altres editorials l’han reeditat encara en els darrers anys i el Cercle de Lectors va publicar les seves obres completes al 2006 (beneficiant-se probablement del domini públic, i ben fet). Segurament hi ha obres seves digitalment empresonades en servidors d’institucions catalanes i d’accés restringit, subvencionats per tots nosaltres. Algú sap qui té la clau, per demanar-li? Per sort hi ha mestres i estudiants de secundària que s’hi han interessat en ell.

Tot això són bons motius per a dedicar aquest any (i el temps que calgui) en alliberar aquest poeta encara jove.

Cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes)

llibres, per tina | raval

Gràcies a iniciatives com Wikisource o Librivox m’estic interessant en la difusió de textos en domini públic. Hi ha diversos criteris que fan que una obra estigui legalment en el domini públic o no, però una norma força fidedigna és tirar de materials publicats abans del 1923. El català va tenir estatus oficial, un Segle d’Or i una Reinaxença anteriors a aquesta data, per la qual cosa de matèria primera no en manca. Però buscant en aquests projectes o d’altres a la xarxa es troba… pràcticament res. Algun Ramon Llull, algun Bernat Metge, algun(a) Víctor Català, algun Joaquim Ruyra, algun Cinto Verdaguer… quatre coses més i para de comptar.

Essent el català una llengua minoritària i necessitada de fons i suport públic per a la seva difusió, hom hauria pensar que Internet hauria estat una eina ideal per a la publicació i propagació de materials. Doncs no. Hom podria pensar que la tasca de digitalització de textos és costosa, feixuga i fora de l’abast d’aquestes organitzacions. Doncs tampoc, i de fet hi ha extensos fons de llibres, revistes i demés documentació textual disponibles en formats digitals, només que a porta tancada.

Arribats a aquest punt es podria pensar que aquesta és una pràctica contemporània i innovadora. Tampoc: les principals universitats i biblioteques d’Occident estan immerses en una intensa tasca de guillotinatge i escanneig d’obres velles per tal de salvaguardar els continguts i difondre’ls arreu. De fet bona part dels llibres antics catalans disponibles a la xarxa hi són gràcies a universitats dels Estats Units que els tenen i Google Books que els difon. Ara que hi penso, què se n’ha fet d’aquella col·laboració entre determinades biblioteques catalanes i Google Books anunciada fa un any?

Patètic. I si algú troba un millor objectiu que vingui i el defensi.

On són els responsables? A Madrid? A Salamanca? No, segons els meus mapes (de fet, gràcies Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per haver fet alguna cosa al respecte). La majoria de noms propis tenen seu a la moderníssima Barcelona i altres il·lustres ciutats dels territoris catalanoparlants, incloent possiblement el teu poble i el meu.

No conec noms i cognoms dels responsables directes però no m’estranyaria que una bona part d’ells hagi enganxat en el passat cartells o enganxines de la Norma o d’El català, cosa de tots. Possiblement avui dia tinguin una dentadura postissa saltaire a l’escriptori o a l’habitació dels nens. Mentrestant, els nens (i tamé els grans) remenen més per Internet que per les biblioteques amb arxius facsímils i llibres vells.

Trist, molt trist.

A qui interessa aquesta situació i quins són els motius de l’interès? Diners? Control? Per més que m’hi escarrasso no trobo explicacions per mi mateix. Si hi ha alguna llum il·luminadora sisplau que ens il·lumini. No em serveix l’argument de la ineptitud o el desconeixement: les organitzacions implicades i els seus responsables han dut a terme projectes complexos i han acumulat molts encerts.

El depriment desert de la cultura catalana de domini públic en Internet ha de tenir unes causes i motivacions clares i premeditades. Fem-les sortir a la llum.

Wu Wei: romandre sense actuar

Wu Wei, pictured by tanzi

Wu Wei és un concepte bàsic del taoisme que he acabat traduint com a romandre sense actuar al segon capítol del Dao De Jing. Habitualment l’expressió és traduïda de manera simplificada com a no actuar. La traducció resulta en un significat excessivament passiu, havent de ser matisada amb comentaris detallant que no es tracta d’una mena de passotisme. En el significat original la gràcia està en que l’actuació és precisament no actuar, la qual cosa és diferent a restar-ne al marge sense implicar-se.

En aquest sentit romandre és un verb interessant, donat que indica una acció que consisteix en restar quiet a un lloc, o en sobreviure una acció mantenint les mateixes propietats. Wu Wei és un concepte que d’entrada costa de penetrar en la mentalitat occidental, on és costum que per a aconseguir les coses cal lluitar. El taoisme ofereix un suggeriment: resistir l’impuls gairebé instintiu de perseguir amb esforços allò que busquem romanent sense actuar: si som al lloc adient i en el temps oportú, la fruita madurarà i caurà a les nostres mans.

Això no sempre és senzill.

Sota el firmament qualsevol percep la bellesa de l’acció bella
Així la lletjor també
Qualsevol percep la bondat de l’acció bondadosa
Així la no bondat també
Per això el ser i el no ser mutuament s’engendren
Difícil i fàcil mutuament s’acompleixen
Durable i breu mutuament es delimiten
Superior i inferior mutuament se suporten
Veu i to mutuament concorden
L’abans i el després mutuament se segueixen
Això porta l’home savi a romandre sense actuar en els afers
A actuar sense predicar la seva doctrina
La miríada de coses sorgeix sense explicació
Engendra però del no res
Actua però sense expectació
Acompleix la feina però no reposa
Quan hom mai no reposa
Això comporta la no partença

Míkel, artista digital

Pocs dies abans de complir el seu primer anyet, en Míkel va tenir un moment d’inspiració amb la tablet del seu pare.

La cosa va començar amb ell dibuixant una estona, donant-me el llapis, llavors jo canviant gruix i color, i tornem-hi:

En la segona ronda ja vaig deixar-lo tot sol. Després de guixar i colpejar la pantalleta a tort i dret, en Míkel va descobrir el seu propi estil, més auster i cubista:

… i així ens vam entretenir en les primeres hores del diumenge. Si us interessa aquesta escola pictòrica, hi ha més mostres a la galeria d’esboixos.