Traduint el Dao De Jing

Inici del Dao De Jing

Avui he reprès la traducció del Dao De Jing (conegut també com a Tao Te Ching) que vaig iniciar (i interrompre) fa uns tres anys, just abans que el meu fill Quimi arribés a aquest món. M’hi he posat amb el primer capítol que, de fet, ja havia traduït (i perdut, gràcies a una estupidesa meva amb l’ordinador).

El Dao que encaixa en un discurs
No és el Dao absolut
El signe que rep un significat
No és el signe absolut
Sense significat, origina el cel i la terra
Dóna significat a totes les criatures, de les quals és mare
Per això l’absoluta manca de desig
Porta a la comprensió de tal meravella
El desig d’abarcar l’absolut
Porta a la concentració en detalls
Aquesta dualitat sembla unitat en l’aparença
Però és dispar en la significància
La unitat és designada per la seva profunditat
La profunditat de la major profunditat
El portal de totes les maravelles

Hi ha alguns capítols més traduïts i disponibles a Viquitexts.

Estic molt content de que a la versió catalana de Wikisource hagin acceptat aquest projecte inusual. No parlo ni entenc el xinès, però porto un temps acumulat de lectures taoistes i hi ha principis i eines que permeten aventurar-se en l’extracció d’un significat. La traducció està oberta a contribucions. Si us interessa, ja ho sabeu.

Recomforta saber que la interpretació del Dao De Jing en el seu xinès primitiu és un repte per als propis xinesos. D’altra banda aquest text ha estat traduït en múltiples ocasions a múltiples idiomes (també en català), incloent un bon percentatge de traduccions de traduccions. Les intencions i interpretacions són múltiples, i les qualitats trobo que també. Tot això anima a començar i, si sóc bon aprenent, completar la traducció.

Per a mi és una bona excusa per a dur l’atenció a temes profunds, fora dels assumptes habituals de feina i família. És un molt bon exercici mental donat que el text és un joc de lògiques i discursos. I també és una bona exercitació del meu català, remarcable fa uns anys quan vivia a Girona i treballava al diari El Punt… però més aviat discret en aquests temps de diàspora permanent.

On seran les velles amistats?

El 1999 vaig migrar de Barcelona a Londres, i des de llavors cada n anys hi ha hagut una nova migració: Amèrica Llatina, Colònia, Arcos de la Frontera i ara Helsinki. Cada pas ha comportat nous coneguts a la vegada que un (intrínsec?) allunyament de les velles amistats. De fet el salt a Barcelona el 1995 ja va implicar un primer distanciament de la colla d’amics de Girona, l’indret on més anys he viscut després d’haver marxat del Lloret de la meva infància i pubertat.

Em seguiu la pista?

Cada moment té els seus atacs de nostàlgia i cada salt ha tingut els seus segons de dubte i mirada enrera. Al capdavall els humans portem uns quants mil·lenis de sedentarianisme (tret d’excepcions) i suposo que alguna cosa queda, si no a la sang com a mínim a algun espai neuronal. Per acabar-ho d’adobar a la feina cada dos per tres parlem de la web social, les xarxes de coneguts, el peer2peer, Friend Of A Friend…

Darrerament al voltant d’espais com Jaiku o Twitter veus com arreplegar una col·lecció de desenes de people, folks, followers, etc, és relativament senzill. Però tot això em fa només pensar en persones amb qui vaig compartir tant i que en aquests moments no sé ni on són, ni què fan, si els hi va bé, si se’n recorden de mi. Suposo que en bona part m’ho tinc ben merescut, sempre caminant endavant i poques vegades mirant enrere. Sempre oblidant aniversaris dels altres (per a fer justícia me n’oblido del meu també), sempre deixant per demà aquella trucada (per començar: sempre perdent números de telèfon)…

En definitiva, sempre pensant en les meves velles amistats però poques vegades fent alguna cosa realment concreta per a elles, amb elles. Com aquest escrit al meu nou bloc en català, que a saber de què servirà i on arribarà. Com a mínim he exterioritzat i formulat aquest pensament que, vagament, em voltava pel cap des de feia temps.

Lluís Llach, bon noi

Amb els anys me n’adono que la meva no-connexió amb en Lluís Llach es devia potser més al seu públic més militant que a la seva música i el cantautor en si mateix. Recordo que al Teatre Municipal de Girona el pobre noi no va poder donar per finalitzat el concert fins que va cantar L’Estaca. Alguns amors maten, d’altres t’escridassen fins que no els dones el que volen. A partir d’aquell dia ja em va caure millor.

Des que tinc fills me n’adono que recordo més cançons de les que pensava. Si en alguna cosa coincidim en Llach, en Morrissey i jo es una freqüència similar de to de veu. Ells canten molt millor, però els meus fills no ho saben i per això no em tallo quan em surten fragments de País Petit, Abril 74, Que Tinguem Sort o El Bandoler.

Quimi: “Was heisst combat?”
Papa: “Quan dos es barallen”

Al capdavall les coses són senzilles, i algunes no tenen sentit. Parlar amb la mainada ajuda a entendre certes coses. Escoltar al noi de Verges també.

Comença la sessió amb Viquipèdia

ViquièdiaRandom

Sabia que era possible obtenir pàgines al·leatòries de Wikipedia però pel que fós aquesta utilitat no havia penetrat a la meva vida. Fins que Bryan Clark em va explicar que hi ha gent que utilitza això com a plana per defecte quan obren el seu navegador.

Feia temps que tenia ganes de seguir una mica més la Viquipèdia, i ara ho faig llegint pàgines a l’atzar quan obro finestres de l’Epiphany. Entretingut hàbit, sense arribar a representar una pèrdua de (l’escàs) temps.

Recomanat: http://ca.wikipedia.org/wiki/Special:Random