Cuando la autoridad trama para dividirnos, yo vengo a ofrecer mi corazon

 

A todas las personas de buena voluntad que están siguiendo el proceso en/a mi Cataluña natal. Observen bien porque la represión que ven allí puede repetirse en otros lugares por otros cuestionamientos radicales a la autoridad. La amistad y la ayuda mutua entre amantes de la libertad están por encima de gobiernos, sus leyes y sus banderas. Cuando abundan las provocaciones para que nos distanciemos y nos odiemos, yo vengo a ofrecer mi corazón.

¿Quién dijo que todo está perdido?
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Tanta sangre que se llevó el río
Yo vengo a ofrecer mi corazón

No será tan fácil, ya sé qué pasa
No será tan simple como pensaba
Como abrir el pecho y sacar el alma
Una cuchillada del amor

Cuna de los pobres siempre abierta
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Como un documento inalterable
Yo vengo a ofrecer mi corazón

Y uniré las puntas de un mismo lazo
Y me iré tranquilo, me iré despacio
Y te daré todo, y me darás algo
Algo que me alivie un poco más

Cuando no haya nadie cerca o lejos
Yo vengo a ofrecer mi corazón
Cuando los satélites no alcancen
Yo vengo a ofrecer mi corazón

Y hablo de países y de esperanzas
Hablo por la vida, hablo por la nada
Hablo de cambiar ésta, nuestra casa
De cambiarla por cambiar, nomás
¿Quién dijo que todo está perdido?
Yo vengo a ofrecer mi corazón

                                         Fito Páez

On seran les velles amistats?

El 1999 vaig migrar de Barcelona a Londres, i des de llavors cada n anys hi ha hagut una nova migració: Amèrica Llatina, Colònia, Arcos de la Frontera i ara Helsinki. Cada pas ha comportat nous coneguts a la vegada que un (intrínsec?) allunyament de les velles amistats. De fet el salt a Barcelona el 1995 ja va implicar un primer distanciament de la colla d’amics de Girona, l’indret on més anys he viscut després d’haver marxat del Lloret de la meva infància i pubertat.

Em seguiu la pista?

Cada moment té els seus atacs de nostàlgia i cada salt ha tingut els seus segons de dubte i mirada enrera. Al capdavall els humans portem uns quants mil·lenis de sedentarianisme (tret d’excepcions) i suposo que alguna cosa queda, si no a la sang com a mínim a algun espai neuronal. Per acabar-ho d’adobar a la feina cada dos per tres parlem de la web social, les xarxes de coneguts, el peer2peer, Friend Of A Friend…

Darrerament al voltant d’espais com Jaiku o Twitter veus com arreplegar una col·lecció de desenes de people, folks, followers, etc, és relativament senzill. Però tot això em fa només pensar en persones amb qui vaig compartir tant i que en aquests moments no sé ni on són, ni què fan, si els hi va bé, si se’n recorden de mi. Suposo que en bona part m’ho tinc ben merescut, sempre caminant endavant i poques vegades mirant enrere. Sempre oblidant aniversaris dels altres (per a fer justícia me n’oblido del meu també), sempre deixant per demà aquella trucada (per començar: sempre perdent números de telèfon)…

En definitiva, sempre pensant en les meves velles amistats però poques vegades fent alguna cosa realment concreta per a elles, amb elles. Com aquest escrit al meu nou bloc en català, que a saber de què servirà i on arribarà. Com a mínim he exterioritzat i formulat aquest pensament que, vagament, em voltava pel cap des de feia temps.