Goodbye Twitter (for starters)

Commercial social networks are not social networks. Community-owned social networks are. As a freedom lover, I have decided to put my microblogging where my mouth is. I will leave the longer explanation to another day.

Twitter goes first. A tweet about this blog post should be my last one at https://twitter.com/quimgil (I’m sharing the URL so you can check and spit in my face 😉 if I broke my promise).

As a next step, I’m diving into Mastodon / GNU Social / the Federation. I am also taking this chance to make a clear cut between personal and professional use:

Freedom lovers, see you there!

PS: As suggested in the title, after Twitter more will come. One step at a time.

gnusocialmastodon,xcf
Copied from Quelle sont les différences entre Mastodon et Gnusocial.

On seran les velles amistats?

El 1999 vaig migrar de Barcelona a Londres, i des de llavors cada n anys hi ha hagut una nova migració: Amèrica Llatina, Colònia, Arcos de la Frontera i ara Helsinki. Cada pas ha comportat nous coneguts a la vegada que un (intrínsec?) allunyament de les velles amistats. De fet el salt a Barcelona el 1995 ja va implicar un primer distanciament de la colla d’amics de Girona, l’indret on més anys he viscut després d’haver marxat del Lloret de la meva infància i pubertat.

Em seguiu la pista?

Cada moment té els seus atacs de nostàlgia i cada salt ha tingut els seus segons de dubte i mirada enrera. Al capdavall els humans portem uns quants mil·lenis de sedentarianisme (tret d’excepcions) i suposo que alguna cosa queda, si no a la sang com a mínim a algun espai neuronal. Per acabar-ho d’adobar a la feina cada dos per tres parlem de la web social, les xarxes de coneguts, el peer2peer, Friend Of A Friend…

Darrerament al voltant d’espais com Jaiku o Twitter veus com arreplegar una col·lecció de desenes de people, folks, followers, etc, és relativament senzill. Però tot això em fa només pensar en persones amb qui vaig compartir tant i que en aquests moments no sé ni on són, ni què fan, si els hi va bé, si se’n recorden de mi. Suposo que en bona part m’ho tinc ben merescut, sempre caminant endavant i poques vegades mirant enrere. Sempre oblidant aniversaris dels altres (per a fer justícia me n’oblido del meu també), sempre deixant per demà aquella trucada (per començar: sempre perdent números de telèfon)…

En definitiva, sempre pensant en les meves velles amistats però poques vegades fent alguna cosa realment concreta per a elles, amb elles. Com aquest escrit al meu nou bloc en català, que a saber de què servirà i on arribarà. Com a mínim he exterioritzat i formulat aquest pensament que, vagament, em voltava pel cap des de feia temps.